Guanyar estaria be, fer més punts que els altres seria divertit, ser els millors al camp seria molt gratificant... Però allò que realment importa, el que emociona de veritat, és una altra cosa...
Sentir que el cor bota com el baló en les mans de Nico, escoltar el joc naixent i maürant al cap de Rubén, omplir els pulmons de sobte quan Alex Tomàs es trau un truc d'escapisme de la mànega i es planta baix la canasta, haver de tancar-nos la boca amb la mà perquè Carles ha creat des d'on no hi havia sense despentinar-se ni un pèl, tancar els punys per lluitar amb Franki un lloc a la zona, escoltar la música de la xàrxia quan Victor llança de tres amb la presició d'un arquer, la seguretat dels punts en els ulls de Shad, trencar-nos les mans quan Juanvi furta un baló com si fora un carterista, notar que les venes se'ns queden estretes quan Alex Escames sorprén el rival fent una entrada en els seus nassos, esbalaïrnos amb la infranquejable defensa de Sergi, sempre per davant, alçar els braços victoriosos quan Robert està enxufat, admirar el seny de Fede regnant al camp, i més quan xafa la fusta... I Rafa, patint per tots sense que es note massa, encaixant cada peça del trencaclosques, amb el cor ja blau.
Les peces del rellotge prenen sentit si treballen juntes, en la mateixa direcció, amb la mateixa finalitat. Eixa és l'arma secreta i poderosa que ells no coneixen...
A per totes, equip!!
(Texto de Angela Parra... mujer del coach Rafa Mora...)
Molt xulo
ResponderEliminar